Soc, aquí, Senyor
A la nit he sentit la teva veu
Hi aniré Senyor
Si tu vens en mi
Jo duré el teu Poble en el meu cor
Amb aquesta cançó d’un cantautor americà, Mn. Xavier Morlans, acompanyat de la seva inseparable guitarra, ens va conduir cap el significat del que és El primer anunci. Van ser els dies 8 i 22 de març, en el marc de les xerrades de formació I tu què creus?
Tots els presents érem cristians, però érem capaços d’explicar què significava ser-ho? Uns moments de silenci i, a poc a poc, van anar sorgint les idees: creure que hi ha un Déu creador, que existeix el bé i el mal, que Jesús és el Fill de Déu, que pertanyem a una comunitat que és l’Església i anem a missa, que intentem ser bones persones, que tenim uns valors…
Però faltava alguna cosa més en aquella pluja d’idees.
Els valors guien, jutgen, orienten…, però no fan companyia, no escalfen el cor, no alimenten, no consolen… però què faltava llavors? La presència de l’Esperit Sant: el gran oblidat per als catòlics.
Els cristians del segle XX al nostre país ens havíem acostumat a viure la fe com una cosa intel·lectual, el coneixement d’una doctrina clara i el compliment amb els sagraments i els manaments de l’Església, i evidentment, la recerca personal del sentit de la vida i el compromís, però en una societat que es donava per descomptat el catolicisme. No obstant això, fa ja anys que aquesta situació ha deixat d’existir.
I qué hem fet els catòlics? Emmudir. La nostra presència és callada. Hem decidit donar testimoniatge de manera discreta. Els catòlics no parlem de la nostra fe als altres, no sabem provocar la trobada amb l’altre per a parlar-li de Déu… En el fons no ens creiem l’acció de l’Esperit Sant. El testimoniatge no és suficient, cal comunicar la paraula: la Bona Nova. Per altra banda, els sacerdots s’han dedicat a alimentar la fe dels creients als sermons, a l’administració dels sagraments, etc. Els catequistes a ensenyar la doctrina… No obstant això, el que val per a alimentar la fe no serveix per a engendrar-la, per a despertar-la. Es pot alimentar la fe, quan ja es té.
I en aquest punt és on té sentit El primer anunci: Saber escoltar l’altre, saber preguntar, empatitzar…i saber engendrar en l´altre aquest desig de conèixer Déu. I això només es pot aconseguir mitjançant la paraula, donant per descomptat el nostre testimoniatge de vida i, sobretot, invocant la intervenció de l’Esperit Sant. Nosaltres sols no podem fer res. Necessitem demanar la seva ajuda mitjançant l’oració: “Senyor, del meu entorn, qui necessita de la teva ajuda?” Abans de dir-li coses a Jesús, és necessari escoltar el que Ell ens diu. I, d’aquesta manera, en les converses quotidianes al fil de la vida serem capaces de suscitar una conversa del primer anunci que aconsegueixi despertar en les persones aquest desig d’experimentar Déu i arribin a dir: “Jesús, si existeixes, fes que et conegui! ”.
I entre aquestes reflexions va sorgir la pregunta de quin era el paper de la dona a l’Església d’avui. En un moment històric on el catolicisme ja no és present en tots els àmbits de la vida quotidiana, com passava fa dècades, i en què ja no n’hi ha prou amb alimentar la fe amb els sagraments perquè a penes existeix, el primer anunci ens recorda que és necessari abans d’arribar als sagraments ajudar a despertar la fe, a ser capaces d’engendrar-la en altres persones i acompanyar-les en el seu camí de descobriment o de retorn a l’Església… I els laics aquí tenim una labor fonamental i, entre ells, les dones tenen molt a dir i fer.
“Senyor fes-nos més atrevits…i atrevides. Necessitem recordar que estàs amb nosaltres per a donar-nos les paraules adequades per a acostar-nos als altres i parlar-los de Tu. Evitem les polèmiques intel·lectuals que no porten a cap lloc i intentem arribar al cor de les persones que has posat al nostre camí.”
Gràcies, Mn. Xavier, per recordar-nos que Déu necessita de la nostra paraula perquè el món el conegui… i que és l’Esperit Sant el que està al nostre costat per a acompanyar-nos en aquesta missió.
Pilar Ballester
