Com us vaig anunciar l’any passat, aquest any hem repetit, ens hem retrobat amb els companys de camí cap a Montserrat, hem participat de la Romeria a Montserrat.
Aquest any en l’àmbit famíliar hem cregut que jo, el pare podia fer el recorregut llarg de Barcelona a Montserrat, en canvi, la meva dona i la meva filla farien el recorregut curt, no per això menys important.
Aquest any som un bon grupet que sortim de la plaça Karl Marx en començar a caminar ens acompanya una petita pluja que no ens desanima ni un minut a continuar el nostre camí, el nostre pelegrinatge particular. Fa fred però menys que l’any passat. Anem caminant, anem compartint paraules amb uns i altres companys de viatge. Abans d’arribar a Cerdanyola fem un moment de pregària, posar-nos en mans de la Mare de Déu que ens doni forces per continuar el camí i poc després ens espera l’esperat cafè que ens dona una escalfor interna que ens ajuda a continuar i fem. Anem sumant quilòmetres.
Fem una parada a les Fonts, on recarreguem forces físiques, i descansem una mica els nostres peus de pelegrí.
A Vacarisses ens trobem amb un grupet que fa la ruta curta, entre ells la meva dona i la meva filla, dinem junts, ja observem alguns signes de cansament (ens traiem sabates, canviem mitjons, tot per poder continuar el camí) el nostre guia el Jordi, fa sonar el xiulet indicador que cal posar-nos en marxa, agafem la petita motxilla i ens posem a caminar com una gran família.
Abans d’arribar a Monistrol fem una petita pregària que ens connecta amb el veritable sentit del nostre caminar, l’amor a Maria la nostre mare i a Jesús el seu fill.
Abans de començar l’ascensió a la muntanya, fem una petita parada a Monistrol, on ens prenen un petit refrigeri (plàtan i xocolata) que ens doni la força física que necessitem per arribar a dalt, el cor el tenim ple d’una joia immensa de veure que hem recorregut un tram de camí com a germans, uns joves de Crist Rei van cantant i donant el to festiu.
L’ascensió és dura, estem cansats, la meva dona no pot mantenir el ritme, però sap que pot fer-ho, volem donar les gràcies als organitzadors de la pujada que van saber com conduir la situació, ella va marcar el pas de la pujada. Volem agrair a tots els pelegrins la comprensió, ja que el ritme va ser més lent, però en cap moment vàrem sentir cap paraula de dir, “ostres que lents que anem”, tot el contrari sentíem els joves cantant, i fins i tot ara, escrivint aquestes ratlles, se li entelen els ulls de llàgrimes. Vaig sentir-me molt acompanyada en el camí-diu ella.
És molt gratificant veure com tots junts fem el cim, arribem plegats (on el que realment importa és que arribem tots junts) al Monestir de Montserrat, on ens espera una tassa de caldo (aquest any no va arribar per tots, fet que va disgusta la meva filla, que durant tot el camí anava pensant amb el caldo tan bo que havia pres l’any passat) o un got de llet amb xocolata preparat per membres de la comunitat arxiprestal. Teníem moltes ganes de treure’ns les sabates de caminar i donar-nos una bona dutxa. Descansar de l’esforç físic, un sopar lleuger perquè després de l’esforç hi ha poca gana.
Abans d’anar a dormir encara ens mancava la vetlla de la pregària, a la Basílica, que sempre ens imposa per la seva majestuositat, aquest any, se’ns va fer llarga, però vam poder fer una estona de reflexió i donar gràcies al Senyor per posar-nos al davant unes persones que ens ajuden a fer camí.
A les 9.15 h del diumenge ens retrobem a la Basílica els que vàrem pujar a peu i molts altres membres de l’arxiprestat que han arribat aquest matí per celebrar l’eucaristia tots junts, ha costat una mica aixecar-se, però ens posem en marxa per compartir l’eucaristia dominical.
A l’acabar nosaltres com a família van anar caminant fins a l’ermita de St. Miquel, i després vam poder passar davant la Mare de Déu de Montserrat on vam donar gràcies pel seu acolliment.
S’estava acabant la Romeria, anem a dinar, una mica deslluit, ja que estem al mateix menjador, però amb taules disperses, trobem a faltar el caliu de l’any anterior on estàvem uns més a prop dels altres i podem compartir des de la conversa, a aquell tros de truita, o aquella croqueta…
Abans de donar-la per finalitzada, fem una petita pregària, on donem gràcies a la Mare de Déu, i es va passar el bordó del pelegrí a la parròquia de St. Pacià, que serà l’encarregada l’any vinent d’ajudar-nos a pregar durant la Romeria.
Finalment, ens acomiadem tots junts amb l’hora dels adeus i la foto de record, tot i que vàrem trobar a faltat molts dels germans amb què havíem fet el camí de pelegrinatge junts
Família Germà Carretero
