El passat cap de setmana hi va haver a Madrid una trobada de laics, vida consagrada, sacerdots i bisbes, amb el propòsit d’aprofundir en el primer anunci, com a missió fonamental de tot el poble de Déu, de l’Església. Jo hi vaig poder anar com a membre del Consell Diocesà en representació de la nostra zona pastoral.
En la sessió inaugural de divendres, es va voler recollir el que s’havia treballat en el Congrés de Laics de 2020. A mi em va servir per situar-me, ja que en aquella ocasió jo no vaig participar, i per veure la il·lusió i motivació amb què parlaven els que sí que van ser-hi. Aquell congrés i el procés sinodal de l’església promogut pel Papa, fan que el paper del laïcat recuperi el seu lloc, la seva dignitat, igual per a tots els batejats.
En aquesta sessió inaugural en què es van anar intercalant parlaments i moments de pregària, ens van recordar que el primer anunci (que no és primer en el sentit cronològic sinó que és el primer en importància) és dir a l’altre: “Déu t’estima”, però no fent-ho només amb paraules, sinó estimant-lo. Per tant, el primer anunci és una qüestió d’amor; si ens sabem estimats per Ell i això ens fa feliços, no podem deixar de dir-ho als altres, de compartir-ho. I això val tant per als que mai han sentit parlar de Jesucrist, com pels rebotats, els allunyats, els ocasionals, els afins i els convençuts, que potser van a missa, però els falta ardor.
El dissabte, va ser un dia intens de treball. Vam començar amb una eucaristia i a continuació vam fer 4 grups per recórrer el que van anomenar 4 “parades”, aturades en el camí, que giraven entorn de 4 eixos: 1r anunci en la vida quotidiana, acompanyament, conversió pastoral i comunitat i processos formatius. Cada un d’aquests eixos, seguia metodologies i dinàmiques diferents. Tots els assistents vam participar en les 4 parades, dues durant el matí i dues a la tarda. La parada de formació consistia en 8 tallers diferents i cadascú anava només a un que li havia estat assignat a l’atzar. Vam acabar amb una petita pregària de ressò de què havíem viscut durant el dia.
Algunes idees s’anaven repetint en els diferents eixos. Aquestes són les idees que considero més importants:
El procés de primer anunci està compost de 4 moments successius:
– Presència. Jesús es fa present on hi ha la gent, no espera que el busquin, nosaltres hem de fer el mateix, no amagar-nos, “ser-hi” per quan ens necessitin, trobar què ens vincula als altres.
– Testimoni. Mentre ens fem presents veuen què fem, quines actituds tenim, i això pot generar preguntes.
– Diàleg. A partir de la pregunta, podem iniciar un diàleg, és molt important l’escolta activa, perquè quan descobrim la seva set és quan podem donar resposta, escoltant les seves necessitats i motivacions podem dialogar. No hem de respondre mai preguntes que no s’han fet.
– L’anunci pròpiament. Aquí és quan podem dir: “Jesús ha canviat la meva vida i pot canviar la teva” o “Déu t’estima”, ho hem de fer sense complexos i sense superioritat. Podem convidar l’altre a pregar, a acostar-se a la comunitat.
D’aquest procés pot sorgir un encontre personal amb Jesús que portarà a la comunitat, que oferirà acompanyament i formació i que més endavant, quan es generi el desig, pot oferir els sagraments. És molt important respectar el ritme de cadascú i no tenir pressa.
El primer anunci el fem en nom de la comunitat i torna a la comunitat. Per tant, és clau el paper de la comunitat, de la parròquia, cal posar l’evangelització en el centre de la pastoral, davant de cada activitat pensar si és evangelitzadora. La comunitat ha de ser acollidora, motivadora, els laics hem de fer-nos corresponsables, disposar-nos a l’escolta de l’Esperit, formar-nos, cuidar el testimoniatge que donem amb el nostre dia a dia, tenir presència en el barri, en les entitats, el diàleg amb Crist -des de la pregària- ha de moure a una acció social compromesa. La comunitat parroquial ha de ser lloc d’acollida, d’acompanyament, de formació i d’enviament. Sovint a les parròquies oferim serveis, però no fem comunitat; cal posar-nos a l’escolta de què ens demana Déu, cal posar-nos en la línia de la sinodalitat, de la corresponsabilitat; hem de potenciar més el treball en equip, fer una pastoral de conjunt, unes parròquies amb les altres, cada secretariat diocesà no pot anar a la seva, s’ha de treballar de forma més pluridisciplinària. També serà molt important deixar enrere les queixes i les decepcions per posar esperança i alegria. Hem de reconèixer que Déu ja està en l’altre per més que aquest ho negui. Cal cuidar el llenguatge, ha de ser entenedor per tothom. Hem de passar de parròquies que conserven i mantenen a parròquies engendradores.
Quan anunciem Jesús a algú, també en ell trobem nosaltres a Jesús. L’Esperit Sant ha fet possible l’encontre personal amb Jesús, per tant, hem de confiar que ens guiarà en l’acompanyament d’aquesta persona. Els elements més importants de l’acompanyament, son igual que en la fase prèvia al primer anunci, l’escolta, la paciència, l’empatia, el testimoniatge, etc. i hem de deixar de banda la prepotència, el proselitisme, els judicis i la crítica. Cal ser una bona companyia pels altres.
El diumenge hi va haver una ponència a tres veus, recollint una mica tot el que s’havia treballat durant el dia anterior, amb núvols de paraules sorgits de cada parada amb el que havíem anat destacant tots i en els que es repetien termes com, Esperit, corresponsabilitat, diàleg, escolta, acompanyament, esperança… i una eucaristia de tancament de l’encontre amb un acte d’enviament que ens recordava als assistents que hi érem enviats per les nostres respectives diòcesis i ara ens enviaven de nou a casa amb l’objectiu de fer-vos arribar a tots el que havíem viscut.
Per això us ho he explicat i per això les delegacions d’apostolat seglar de totes les diòcesis catalanes han organitzat una trobada a Tarragona el pròxim 9 de març per compartir i comunicar el que ha sortit d’aquest Encontre sobre el Primer Anunci que ha tingut lloc a Madrid.
Deixeu-me acabar amb una frase que va dir el Fano, el dibuixant: Som a l’Església, que és el millor lloc on podem estar i ara és el temps de l’Esperit, que és el millor moment de la història.
Teresa Baqueró
